Aquest diumenge, mig milió de catalans tindran dret a votar en les consultes sobre la independència que es faran a diverses ciutats i pobles de Catalunya, continuant una cada vegada més «normal» possibilitat d’opinar sobre un tema tan transcendental.
Ara que ens avisen de l’imminència de l’esporgada prevista de l’Estatut per part del TC, és el moment més oportú per anar a votar, els que tinguin el torn, i d’afirmar la voluntat de comportar-nos com a nació.
No és qüestió de posar en dubte el que Catalunya sigui una nació sinó que cal preguntar-se si la majoria vol ser membre d’una nació com la catalana, o prefereix anar a cavall d’una altra nació pels segles dels segles, amén.
Els de la meva generació no varem rebre a l’escola cap indici que Catalunya tingués mèrits o historia o dret per ser o haver estat una nació. Ens van amagar la llengua, els poetes, la cultura, l’historia i no ens parlaren mai dels personatges que al llarg de molts segles van anar fent gran el nostre país. Com a contrast, ens van explicar fins a la nàusea la Reconquesta, el descobriment d’Amèrica, la vida i miracles de José Antonio, de Franco i de tots els generals que van donar nom a carrers i places del nostres pobles.
Tot aquest intent d’anular un poble va ser inútil, com ho és voler apagar el sol d’una bufada.
Les generacions posteriors, que han tingut la sort de conèixer obertament, i no d’amagat, el bo i el menys bo de l’historia de Catalunya, ells són els que han d’impulsar el moviment legal i pacífic que ha de portar a assolir un dia una personalitat nacional fins ara negada.
