La meva teoria és, pot haver coses i o fets eterns i o infinits, però no ho podem demostrar, perquè no en veien ni el principi ni el final.
Com per exemple, el temps, l’univers, el sol, la lluna, etc; tots podeu pensar que són eterns, perquè sempre els heu vist igual en l’esplendor, però realment, ningú en sap la fi, en poden preveure i mirar de fer-ho, però també poden errar, per tant encertar de debò que es infinit o no.
Si busquem en les persones i o éssers vius, està molt clar que caduquem i això és demostrable, molts anem o anat d'enterraments i etc; i els animals també moren, per tant, el que és infinit o ho sembla per ara, és el cicle de la vida, uns moren i altres neixen, abans l’univers el veien proper ara, el veuen llunyà, ja que en presumeixen infinitat, i tot potser és perquè no tenim eines ni res, per poder demostrar i de forma exacta la duració de les vides, coses, objectes, etc.
Caduquem per deixar pas, si ningú morís, o visques més de lo normal, hi hauria moment que tindríem superpoblació al món; igual que amb ésser animals; per tant la vida és intel•ligent, no se sap com, però controla qui en gaudeix, diguem amb un màxim suposat de gent. I com deia, si fos revés hi hauria col•lapse mundial, inclòs la gent és mataria o faria mal per menjar o per tenir possessions, o drets a serveis.
Per tant l’únic sembla realment etern, és el nostre embolcall, l’espai temps, el que ens envolta i permet viure en certes condicions, sortides I creades de la casualitat, però amb una estructura coherent per viure-hi. Per tant, eternitat, no és potser no tenir fi, sinó suposar-ho perquè no tenim la capacitat d’assegurar-ne la duració.
