Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024
Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024

Ministre en blanc i negre

|

- Publicitat -

Aquest diumenge es van celebrar els 308 anys del Pacte dels Vigatans (17 de maig de 1705) a l’ermita de Sant Sebastià, entre Vic i Santa Eulàlia de Riuprimer. Moment de rauxa col·lectiva, estelades arreu i penjant del campanar en record dels patriotes austriacistes que es van alçar contra Felip V en defensa dels privilegis de Catalunya. Cada any, de fet, la diada serveix perquè l’alcalde de Santa Eulàlia entregui a un infant del poble una flama que custodiarà durant quatre mesos a casa seva, que servirà per encendre les torxes de la Marxa dels Vigatans i cremar, simbòlicament el 10 de setembre al vespre, els Decrets de Nova Planta.
 
És la recreació d’una insubmissió, d’una lluita a vida o mort. Sense opcions d’entremig. Avui, però, les batalles no són entre companyies de miquelets i dragons francesos; avui, la guerra és per controlar l’univers simbòlic del país, el què realment acabarà justificant o no el camí de l’autodeterminació emprès per la majoria de forces polítiques del Parlament. Fa més de 300 anys, els Vigatans van clamar contra l’uniformisme borbònic; aquest diumenge, la presidenta d’Omnium Muriel Casals cremava amb les seves paraules la llei Wert (LOMQE) i l’exconseller Carles Solà, representant d’Acció Cultural del País Valencià, acusava Madrid de perpetuar “una neteja ètnica cultural”.
 
El què Espanya està vivint aquests dies amb l’aprovació, pel consell de Ministres, del nou projecte de llei d’educació constata l’estratègia deliberada d’un Partit Popular que pretén tornar a dibuixar un país en blanc i negre, uniforme (i uniformat?). La LOMQE s’afegeix, no cal dir-ho, a l'atac contra el català que també va suposar el trencament del model lingüístic balear que el govern conservador de les illes va consumar fa poc. Que lluny queden, per molts, aquelles paraules de Ramon Llull –“Jo sóc mallorquí, jo sóc català de Mallorca”–, que va recordar Josep de Lluís, representant de l’Obra Cultural Balear a l’acte de Vic. Més enllà de la resposta judicial que prepararà l’executiu català –si la LOMQE no és modificada en el seu tràmit parlamentari–, el què és preocupant és tornar a veure com una llei d’educació respon a una voluntat política que va molt més enllà de la cerca de solucions i consensos per afrontar els problemes que té l’ensenyament del país: en xifres, 30% de fracàs escolar i 50% d’atur juvenil.
 
La llei pretén “espanyolitzar” –en paraules del ministre Wert– els alumnes. “Que els futurs espanyols se sentin orgullosos”, en deia Maria Dolores de Cospedal. Mai tanta insensibilitat territorial havia traspuat del debat educatiu, ni tanta insensibilitat social. Restar finançament a la Generalitat per pagar l’educació en castellà lamina el model d’immersió lingüística de Catalunya, així com també posa contra les cordes un model d’escola pública (i concertada) que ha servit per integrar diàriament als nouvinguts, sense distinció d’origen o de religió. En definitiva, un desaire autoritari al treball que múltiples mestres de l’escola catalana han fet per garantir la convivència i, conseqüentment, un penós retorn a un sistema que, amb el temps, podria tornar a dividir entre rics i pobres, entre catalans i espanyols.
 
Fragmentació social a costa d’uniformitat intel·lectual: un mal canvi. De fet, Solà se’n queixava a l’ermita de Sant Sebastià: “És una llei innoble i indigne, que vol pagar amb diner públic l’ensenyament en castellà i, per contra, qui vol ensenyament en català a València no té cap ajuda”. És una llei feta pel broc gros, que oblida el matís, de pocs arguments pedagògics i massa fons doctrinal. És una llei que, com moltes que tenen orígens messetaris, cauen en l’error històric d’entendre i construir una Espanya uniforme. Recordant el 1705, encara tot es feia més evident. 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut