Quan les enquestes estan posant en evidència el final del bipartidisme espanyol; quan Podemos ja s’ha convertit en tota una sensació a l’actual ecosistema polític i, fins i tot, el seu líder Pablo Iglésias ja ha debutat –no sense deixar-se veure– a l’hemicicle d’Estrasburg; ara que els partits han oblidat la campanya europea i ja pensen en les futures municipals del 2015, és quan el Partit Popular se’ns presenta amb una proposta de regeneració democràtica per l’encarcarat Estat de les autonomies.
Per molt que Carlos Floriano, vicesecretari general d’organització del Partit Popular, s’entesti a dir que no hi ha electoralisme en tot això, es fa difícil de creure quan l’ADN dels grans catch-all parties –i els conservadors espanyols en són un bon exemple– està programat per actuar segons bufi el vent. Són partits que fan bo allò d’estar en campanya permanent. De totes maneres, la regeneració democràtica que planteja el Partit Popular dista molt de poder ser un projecte clarament crític amb allò que l’ha marcat més últimament: la corrupció. Parlar d’elecció directa dels alcaldes, de reducció del nombre de diputats autonòmics i regidors o, simplement “clarificar el concepte d’aforat” perquè la majoria d’aquests són fiscals i jutges no acaba de ser allò que el ciutadà de peu vol escoltar.
La regeneració democràtica d’aquest país no només passa per reduir el nombre d’aforats, sinó també per aprofundir en conceptes com la transparència i la meritocràcia, a la vegada que desterrar pràctiques com el nepotisme o el familiarisme amoral, moltes vegades vertaders manuals de funcionament orgànic dels partits. Queda clar que l’èxit de Podemos, la CUP o Ciutadans es pot explicar per diversos motius –entre ells, per la necessitat de reposicionar els emblemes de l’esquerra tradicionals o clarificar el debat sobiranista–, però també perquè els ciutadans estan cansats d’una política que funciona amb paràmetres del segle XX i molt allunyada de la modernitat líquida descrita per Zygmunt Bauman, que no ha deixat regenerar les seves estructures i ha permès que determinats perfils i personalismes tinguin fotografia a les portades dels diaris durant una eternitat.
L’evolució que està prenent el cas Nóos i les maniobres perquè la infanta Cristina no s’assenti al banc dels acusats són una mostra més de la permissivitat d’una justícia espanyola que, si no trenca el seu lligam amb el poder polític, mai podrà assumir el què una regeneració democràtica requereix. A Espanya, no tothom és igual davant la llei i les crítiques per l’aforament exprés del rei Joan Carles van ser prou rotundes i contundents. Socialistes i populars van protegir una monarquia que ha passat de ser l’emblema de l’Estat de les autonomies –gràcies a l’aureola del 23F– a ser la cara més amarga de la seva degradació.
Aquest article ha estat publicat a El Periódico, versió digital.
