El líder mediàtic de Podemos (Podem, en català) va passar com el cavall d’Atila per Barcelona. Masses que l’adoraven, dins i fora del pavelló de la Vall d’Hebron, per posar en evidència que el bipartidisme espanyol s’ha trencat. Allò a què aspirava perpètuament Izquierda Unida (IU) ara ho aconsegueix, sorgint des dels despatxos de la universitat i gràcies a l’embranzida mediàtica, aquest nou Bolívar espanyol.
Possiblement, la majoria de pobles de la Catalunya interior viuen aliens a l’èxit que Podemos té a les grans conurbacions urbanes, on l’accentuació de les desigualtats socials ha estat evident des de la crisi del 2008 i les classes més desafavorides –moltes d’elles, hereves de la immigració dels seixanta i setanta– necessitaven un argumentari entenedor que els expliqués perquè s’ha arribat en aquest atzucac i, a la vegada, els proposés una solució. No puc amagar que el diagnòstic de partida amb què la formació es presenta i, per tant, estructura el seu argumentari és encertat: a l’Espanya del segle XXI s’ha trencat el pacte social i el pacte territorial, a la vegada que la mateixa classe dirigent que va fer la transició continua manegant els fils de les institucions, polítiques i econòmiques, de forma impune; el sistema de partits espanyol està caducat.
Ara bé, les formes d’Iglesias no disten gaire de les que ha consolidat el sistema que ell critica. En essència, Podemos es un partit antisistema estructurat seguint el sistema. I, un politòleg com ell, sap de les bondats del centralisme democràtic a l’hora de controlar una organització. Res a veure amb l’associacionisme de base de la CUP. El míting de la Vall d’Hebron no distava gaire d’aquells que el PSOE d’inicis dels vuitanta, amb un Felipe González en ple auge i esplendor, atacava l’entrada d’Espanya a la OTAN. A Barcelona, Pablo Iglésias va tenir masses entregades –acrítiques, li podríem dir–, taloners de luxe que li van fer la laudatio i moments de personalisme populista en estat pur. Líder messiànic que es deixava aplaudir i controlava el tempo del discurs de forma magistral, tirava dels tòpics –la mateixa paraula “casta”, per referir-se als partits tradicionals, ho és més del què ell es pensa– i donava una resposta al debat territorial que viu Catalunya que no es distancia gaire de com ho veuen els altres partits espanyols: entre legitimitat i legalitat, es queda amb la segona.
Un neolerruxisme empeltat de bones intensions, que no tinc cap mena de dubte que ha fet forat en el sistema de partits i que, això sí, des de la distància ideològica cal ser elegants i felicitar els seus impulsors per l’èxit de la iniciativa. Podemos, a Catalunya, no només ha estat intel·ligent perquè ofereix una alternativa fàcil al desgastat equilibri PP-PSOE dins del marc referencial espanyol; si no perquè ofereix un argumentari creïble per afrontar aquesta crisi a aquells qui no comparteixen la cosmovisió dels independentistes: a Catalunya no tothom mira els canals de la Corpo, ni escolta Catalunya Ràdio o RAC1 permanentment. Catalunya, mestissa com no n’hi ha d’altra, continua tenint a molts veïns que s’identifiquen amb la realitat espanyola vista, analitzada i interpretada des de les redaccions madrilenyes. Podemos entra de ple a captar aquest públic, a la vegada que torpedina, a la línia de flotació, el moviment independentista: mentre l’èxit de l’anomenat procés sobiranista s’havia aguantat ideològicament sobre l’eix nacional, l’ascens de Podemos –combinat amb la fugida endavant d’ICV-EUiA després de la cimera de Pedralbes– ha tornat a situar l’agenda política sobre el tradicional doble eix, el nacional però també el social. I, aquest fet, pot fer canviar radicalment el panorama que vindrà a partir del 2015.
Aquest article ha estat publicat, el 30 de desembre, al setmanari El Vigatà.
