Un record per la Muriel

Aquest cap de setmana ha estat trist. La Muriel ens ha deixat, i amb ella se n’ha anat una de les figures més representatives d’aquesta societat civil que encarnava el desig d’independència. La Muriel se n’ha anat, no sense abans haver aixecat un bon rebombori a les xarxes quan es va filtrar prematurament el seu traspàs i molts mitjans van donar per fet el què encara no havia passat; el què passaria de matinada, desgraciadament. La Sexta Noche, tant poc amiga del sobiranisme, va rectificar en ple programa abans que periodistes partisans, propers al PSOE o l’unionisme més encarcarat, es comencessis a tirar els plats pel cap arran de la crisi dels titellaires madrilenys (Eduardo Inda, aquell que incentivava les agressions físiques a Messi violant els valors de l’esport, era dels més abrandats contra ells).
 
Muriel Casals ha estat professora, economista, presidenta d’Omnium, membre del consell consultiu de la Fundació Universitària Balmes i la UVic-UCC, i una dona de País. Sí, amb majúscules. L’he coneguda arran de la meva trajectòria d’analista polític al costat d’un mestre, com ha estat l’Eugeni Giral, director del Centre Documental de la Comunicació de la UAB. D’ell en vaig aprendre la tolerància com a base de l’anàlisi, i gràcies a ell em vaig poder aproximar a una dona que no deixa indiferent. Sobretot, en recordo una xerrada organitzada pel Diplocat que, al restaurant Barceloneta, ella, l’Eduard Segarra i un servidor ens van fer conversar amb una delegació de corresponsals estrangers sobre el procés: La Nación, The Independent i d’altres. La Muriel encarnava la reflexió pausada sobre un país que ha de caminar sense el jou de l’Espanya visigòtica; permetia evidenciar un independentisme raonat, pausat i pacífic. La Muriel era l’antítesi d’aquells tertulians de La Sexta Noche que ahir en directe es tiraven els plats pel cap.
 
Vam coincidir també en un acte a l’ermita de Sant Sebastià, a Santa Eulàlia de Riuprimer, d’homenatge al pacte dels vigatans. Ella va llegir el manifest, ple d’emoció i recuperant l’èpica d’anys pretèrits on la diplomàcia acabava sempre al camp de batalla. Ja se sap que els episodis bèl·lics sempre acabava pesant en el relat col·lectiu, però avui Catalunya encara un procés de desconnexió que vol ser modèlic per pacífic, holístic i bottom-up. I la Muriel n’era una abanderada: la representació dels grassroots, en terminologia anglosaxona, que participen de la construcció de l’agenda política fins que el sistema la va absorbir. Encertadament, penso jo, perquè aquesta investigadora podia aportar a la sempre arrauxada política el punt d’anàlisi racional que avui el país necessita; podia ajudar a teixir ponts entre grups polítics divergents, sempre en busca de la cordialitat i entonant aquella voluntat conciliadora que, l’actualment president d’Omnium Jordi Cuixart, en destacava de la seva figura mentre la recordava per televisió.