Forats negres a la llibertat d’expressió

La Setmana Digital de Vic, l’e-week, serveix per poder prendre el pols a la societat digital i saber com afrontar els seus reptes. Des de fa dotze edicions, que la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya vol esdevenir líder en aquest àmbit, sabent que el digitalisme ha deixat de ser un àmbit d’expertesa específic per esdevenir transversal a totes les professions.
 
Enguany, l’e-week ha comptat amb el consultor internacional en llibertat d’expressió i ex assessor de la representant a la OSCE en aquesta matèria, Joan Barata. El professor Barata és un tipus extravertit, destil·la intel·lectualitat sota unes ulleres de pasta modernes i engalanat amb corbata groga llampant usa paraules senzilles per explicar fenòmens força heterodoxos i complexos. Aquí rau part de la grandesa acadèmica del personatge, que va començar una dilatada trajectòria en aquest sector amb el seu pas pel CAC i la primera redacció de la llei de l’audiovisual al Principat, de l’any 2005. Hi ha persones que saben desxifrar les entranyes del poder amb poques paraules, que llegeixen de forma magistral l’entramat del soft power en la geopolítica global.
 
Malgrat la Declaració Universal dels Drets Humans, la llibertat d’expressió és, segurament, un dels aspectes més eclèctics del dret, que més interpretacions poden haver-hi; sobretot, si el fonament de tot plegat es troba en la defensa de la comunitat o la defensa de les persones. Tot depèn de la mirada del legislador. Aquest va ser l’objecte d’anàlisi del professor Barata a la Universitat, aprofitant la seva dilatada trajectòria furgant en les múltiples interpretacions i lleis que s’han fet en aquest àmbit. La “renacionalització i la crisi de la universalització de la llibertat d’expressió” són des de fa temps les seves dues grans preocupacions. De fet, i partint de l’entronitzada esmena Madison de 1791 a la Constitució dels Estats Units, la manera com els governs han garantit i fomentat aquesta llibertat és un dels senyals inequívocs de la qualitat democràtica de la seva societat.
 
L’exercici del periodisme està en crisi; no només per les rutines dels mitjans de comunicació, subjectes a spin-doctors, lobbys econòmics i necessitats empresarials, sinó també per un marc regulador que moltes vegades no en garanteix una eficient i eficaç praxis. La pròpia amalgama de legislacions en aquesta matèria que hi ha a Europa ho posa de manifest: fa relativament poc Manel Alies, enviat especial de TVC a Grozni (Txetxènia), qüestionava fins a quin punt la població alabava el seu líder regional Ramzán Kadyrov per por a represàlies o per voluntat pròpia. Rússia, l’imperi de Putin, és un dels grans forats negres per la premsa. Igualment com l’Azerbaiyán d’Aliyev, que els 200 diaris que té no deixen de ser plataformes d’expressió del poder polític. Paral·lelisme polític o ingerència, tant se val.
 
Fa més d’una dècada, els professors Hallin i Mancini van posar de manifest que, si més no a l’Europa Occidental, aquells sistemes polítics que no abraçaven culturalment una autoritat racional-legal queien a les urpes del clientelisme, també mediàtic. En la complexitat de l’Europa actual, que ha de deixar-se d’analitzar amb mirada pro-occidental, el clientelisme en la relació entre mitjans i poder és més estès del què ens pensem. Per això, anar-hi reflexionant (sobretot des de les aules davant dels futurs professionals) és un exercici higiènic.