MMVV: Inici esperançador

Silenciosament, sense massa estridències i mostrant complicitat. Mayte Martín es va presentar a l’auditori de l’Atlàntida de Vic amb ganes de buscar sinèrgies entre els seus boleros i l’ànima d’un públic que estava abocada a enaltir l’artista. Pausada, sabent gestionar el silenci i accentuant els moments de més emoció de cadascuna de les peces que va tocar; sobretot els que podia gaudir únicament amb l’acompanyament del piano. “Quien ha teñido de marrón claro mi música”, deia a la pianista cubana, de tècnica més aviat clàssica, que dirigia la banda que envoltava la cantant. Elles dues eren l’essència del treball que va obrir el 24è Mercat de Música Viva de Vic.
 
No es podia demanar més pels enamorats de la música romàntica, pels amants d’un mestissatge musical treballat amb els tocs més personals de la cantaora. Cosas de dos és el seu nou treball, que abandona el flamenc i s’apropa al bolero més clàssic, fins i tot agafant com a referents peces poc conegudes dels grans mestres, a l’estil d’Armando Manzanero, que reinterpretats per Mayte Martín prenen una força especial dalt de l’escenari. Tot i que la cantaora va tenir l’honor d’inaugurar el MMVV a la sala Ramon Montanyà de l’Atlàntida, el concert podia haver-se disposat perfectament en petit format. De fet, ella mateixa demanava més proximitat al públic i, com que l’escenari era prou gran per provocar una barrera natural entre ella i la platea, va fer-se obrir una llum tènue de sala per poder veure els ulls de cadascun dels seus admiradors. Ho necessitava, perquè el bolero no es pot gaudir en la seva totalitat si no saps que hi ha algú que, encara que sigui imaginàriament, et posa la mà a l’espatlla i t’abraça ben fort. Cosa de dos.
 
Mayte Martín va posar-hi la calma, Coetus la rauxa. En poc més de vint minuts, l’auditori va canviar l’escenografia i allà on abans es feien carícies a l’ànima, ara s’hi desplegava un concert de folklore peninsular en estat pur de la mà d’una orquestra formada per 17 components (3 veus) i que tenia el pandero ibèric com a base essencial de tota la música. Coetus representa l’èxit de la polivalència musical, de la capacitat d’innovació –no és d’estranyar que una cançó de bressol valenciana tingués l’acompanyament, únic, d’un instrument fet amb dues bombones de butà– i la voluntat de fer de la música un espai d’encontre multicultural, des de València a La Raya castellano-portuguesa. L’auditori no va quedar ple (no era una proposta per les masses), però aquell qui va estar-hi va saber agrair un projecte innovador dins del panorama musical, amb músics consagrats i un atreviment que a vegades fa falta en el programa oficial d’aquest tipus de certàmens, com el MMVV, que va començar amb molt bon peu aquest dijous passat.