Inici esperançador amb Mayte Martín i Coetus. Més previsible la primera, trencadora la proposta de l’orquestra de percussió ibèrica. De fet, seguint l’estela dels últims anys, el Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) no deixa de sorprendre. Ha anat abandonant progressivament el carrer –sense descuidar els macroconcerts a la plaça i l’oci after hours del Sucre– per centrar-se en propostes més originals, atractives pels programadors, aprofitant el luxe de l’Atlàntida. Per la multitud queda allò més comercial, que no vol dir de menys qualitat; allunyat de la massa es dibuixa un patchwork d’estils molt divers, que saben sorprendre a qualsevol. I, aquest any, amb la cirereta de la premier dels Antònia Font.
De la plaça, em quedo amb dos concerts: els Catarres i Txarango. Felicitats per les dues bandes amb arrels osonenques que, igualment com va fer La Iaia l’any passat, han aconseguit el somni de tot músic de la comarca: tocar a la plaça Major de Vic pel MMVV. “Ens preparàvem més el repertori quan tocàvem amb Wolfish a la plaça de l’Estudiant que avui”, em deia l’Èric, irònic i mentre m’ensenyava un full escrit a mà amb el títol de les cançons, abans de saltar a l’escenari per delectar la marea d’adolescents (i pares) que esperaven en Tintín i la Jénifer. De fet, els Catarres representen la culminació d’un somni de tres joves (en Joan, l’Èric i la Roser) que, amb pocs anys i a base de molt treball, han passat de tocar pels carrers de la ciutat (sabent buscar l’espai d’entreacte entre concert i concert de plaça per recollir públic) a ser una de les estrelles de l’edició d’enguany. Tres protagonistes i la banda, que culmina la renovació de la primera proposta musical del tercet, fent-la més festiva i adaptable als grans escenaris. Dels Catarres als Txarango, qui van demostrar que els ritmes llatins, ballables cent per cent, estan a l’ordre del dia. No es pot demanar més: la plaça Major, farcida de gom a gom, no deixava cabre una agulla entre la gentada que s’afegia al llarg viatge que proposa aquesta banda nascuda entre Osona i el Ripollès i, fins fa ben poc temps, desconeguda pel gran públic. Ritmes calents i geografies reconeixibles a tot imaginari propi d’un jove són la clau de l’èxit del grup.
Mentre Tintín saltava per l’escenari i la Jénifer entronitzava la Catalunya real, el teatre de l’Atlàntida quedava petit per rebre la gran proposta, des del meu punt de vista, d’aquesta edició del MMVV: la preestrena del nou disc d’Antònia Font, Vostè és aquí. Deu anys donen per molt, sobretot per acabar fent allò que et plau al marge dels cànons que exigeix el mercat. El quintet mallorquí s’endinsa en una proposta genuïna, d’aquelles que no té mitges tintes en el gust del consumidor: un treball de 40 píndoles musicals de poc més de dos minuts cadascuna, independents l’una de l’altra, però que per veure la magnitud de la creació s’han d’escoltar d’una tirada. Una hora i mitja va ser l’estona que van estar, les 800 persones que acollia l’Atlàntida, desxifrant la poesia visual que es generava gràcies a la comunió entre la música, la lletra i l’escenografia: tots cinc en semicercle, amb Pau Debon al centre; llum zenital per a cadascú i un tetris de bicicletes com a rerefons d’escenari. L’èxit de Lamparetes va ajudar a posar emoció a les hores prèvies a la cita; el post-partit de divendres acabarà de constituir una imatge rodona del què és, avui, l’emblema del “nou poc català”.
Dels mestres del pop a una de les màximes referències del panorama jazzístic català, encara que en constant evolució i, avui, trepitjant la frontera entre diferents estils contemporanis. Del jazz a la música electrònica. Astrio és, segurament, una de les millors bandes de petit format que ha passat pel MMVV, que qui no els va poder gaudir a la programació regular de l’Atlàntida aquest any va poder-ne tenir un tastet gairebé idèntic el dissabte a la nit presentat el seu darrer treball Don’t Leave the Planet. Era d’aquells concerts per tancar la jornada, per poder anar a dormir amb un bon regust de boca després de gaudir dels múltiples registres que el tercet format per Santi Serratosa, Santi Careta i Arecio Smith despleguen dalt de l’escenari, l’auditori Joaquim Maideu. Un espectacle que es podria complementar amb l’actuació de la Barcelona Jazz Orquestra, diumenge al migdia a la plaça de la Catedral, que tancava el programa oficial del MMVV 2012.
