Diari de precampanya (I): el plebiscit

Possiblement, el projecte de pacte fiscal sigui l’última ocasió en què els polítics catalans han intentat un encaix entre Catalunya i Espanya. L’última oportunitat buscada des del catalanisme polític per reconciliar-se amb una casta política espanyola que, desgraciadament, ha aplicat la regla del “antes roja, que rota” en tot moment, regla que també s’ha posat de manifest en aquesta ocasió.
 
Les eleccions del 25N, segurament, seran les primeres que es plantejaran clarament sobre la base de l’eix nacional, la fractura centre-perifèria parlant en termes politològics. Qualsevol discurs que marxi d’aquí toparà amb l’evidència que, ara per ara, la crisi que ens assola s’enfocaria de forma diferent si el debat de l’encaix ja estigués superat. De fet, els pressupostos presentats pel ministre Montoro són una mostra més que Catalunya no està, ara per ara, entre les oracions prioritàries de l’executiu espanyol: el no compliment de la disposició addicional tercer de l’Estat en aquests comptes pel 2013 són l’enèsima bufetada d’un govern espanyol a Catalunya. La inversió pública addicional de l’Estat al Principat serà de l’11,9% del total, percentatge molt allunyat del 18,8% establert per la norma aprovada el 2006.
 
En aquest context, els partits catalans treuen fum per afrontar els comicis el més ben posicionats possible davant les suposades demandes dels poble català. Uns han entès el missatge de la manifestació de l’11S (amb matisos diferents), els altres volen ser els valedors de la “majoria silenciosa” –suposant, erròniament, que tots aquells qui no es van manifestar era perquè defensaven una Catalunya dins d’Espanya. Reduccionisme polític en estat pur, propi dels temps actuals. De tots ells, els qui em continuen generant més confusió són la gent del PSC, entestat amb un federalisme asimètric i la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació dins del marc legal vigent quan Madrid ja ha donat múltiples mostres que, totes dues coses, són realment una quimera. Ni Rubalcaba va donar un copet a l’espatlla als ideòlegs de l’argumentari del carrer Nicaragua en una Festa de la Rosa que no passarà pas als llibres d’història. Veurem la deriva del PSC en aquesta precampanya (i campanya que vindrà) ara que ja queda clar que l’unionista Pere Navarro ha escombrat els últims reductes del socialisme catalanista, encarnats en la figura de la lluitadora Montserrat Tura, que només ha aconseguit un 23,36% dels consellers nacionals. Els exconsellers Joaquim Nadal i Ernest Maragall ja fan les maletes i veuran la propera legislatura assentats al sofà.
 
Artur Mas té les de guanyar, i CiU sap que les enquestes li són favorables. La figura del líder desafiant (el que es va veure a Madrid) ha de continuar en aquesta precampanya, igualment com la voluntat d’entendre’s amb un Oriol Junqueras que sembla que encarnarà la renovació més realista de la classe política catalana en un moment de canvi com aquest. Més, quan sembla que els solidaris volen tornar a mimar els republicans per fer un projecte conjunt. Davant del plebiscit no és moment per guerres individuals, sinó moment d’unió de tot el catalanisme polític. S’ha de reconèixer el mèrit de SI a l’hora de situar el debat independentista a l’agenda parlamentària; tactisme o no, la possibilitat d’entaular una coalició amb ERC em sembla un bon camí a seguir.
 
El repte dels republicans en aquesta campanya no és menor. Ara que CiU ha traçat un full de ruta cap a l’estat propi, fa falta algú amb prou força que recordi sempre a Mas cap on s’ha de caminar si apareixen els dubtes en algun moment. Els interessos convergents són múltiples (empresaris, botiguers i les tietes de tota la vida) i, per tant, la temptació de relaxar el discurs hi serà. No vull pensar què passarà si Isidre Fainé fa alguna declaració poc entusiasta. Fins ara, només la JNC –i alguns veterans d’aquesta formació, que viurà un canvi de líder enmig del període electoral– havien pressionat al nucli dirigent si apareixien dubtes. Ara, els farà falta ajuda, ja que tant pels defensors com detractors de la independència mai l’objectiu havia estat tant real.
 
Renunciar al caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions és amagar la realitat. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet una feina de conscienciació nacional potentíssima, per no dir que s’ha sortit amb la seva de marcar l’agenda política d’aquests últims mesos i tensar la corda fins que s’ha petat. I, ho demostra el fet que, per molt que el PP vulgui abanderar la Catalunya real, la que pensa en com sobreviure el dia a dia de la crisi, el seu discurs només serveix per fer por. El fet de no disposar d’un discurs proactiu, ans al contrari, deslegitima la seva posició de sortida d’Alicia Sánchez-Camacho, per molt que s’emboliqui amb la rojigualda i alci la copa del món a Castelldefels. Per sort, aquests, disposaran d’una maquinària intel·lectual que, des de les Espanyes ha estat incapaç de reflexionar amb seriositat i sense visceralitat sobre el problema històric de la conllevancia, i serà capaç de donar titulars dia a dia encara que estiguin farcits de demagògia. En aquest sentit, la presència mediàtica durant la campanya (sempre tant buscada) la tenen assegurada. I les enrabiades per part dels votants independentistes.