Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024
Edició 2063

Els Països Catalans al teu abast

Dimarts, 19 de març del 2024

Diari de campanya (IX): el xicot de la caixa d’eines

|

- Publicitat -

L’Oriol voldria ser un “post-independentista”. Vaja, que té ganes boges de deixar de ser independentista perquè això voldria dir que el seu país ha assolit la plena llibertat. País, una paraula recorrent al seu vocabulari del dia a dia; país multicolor i multilingüe. Un país que parla català, però també sap perfectament el castellà; que té companys que han estudiat a la universitat com l’Isaac i la Marta, però també gent com la Carmen, que per cert viu en una família que només cobra una pensió de 600 euros i té dos fills a l’atur. La Carmen, una pensionista d’origen extremeny però que es va embolicar amb l’estelada per manifestar-se per la Diada i defensar el país on van néixer els seus fills. Caminant per Barcelona es va trobar la Marta, la companya de fatigues de l’Oriol, i li va explicar el seu petit drama familiar –massa normal, per desgràcia.
 
I, veient aquesta realitat, es veu que l’Oriol ha decidit posar-se “al costat del poble”. Li parla pausadament, sense bramar, com si estigués en una de les seves aules de la Universitat Autònoma de Barcelona on fa classes d’història. Fins i tot, cita algun referent intel·lectual –de contemporanis, n’hi ha forces que s’han posat a caminar amb ell– i s’obre de braços cada vegada que simplifica algun problema que, segons ell, algú ha volgut complicar massa. El nou líder d’ERC, Oriol Junqueras, no és un polític de la vella escola –de fet, sotto voce afirma que se’n guardaria prou– i ha estat, en les últimes hores, el més ben valorat per alguns mitjans després del debat a set que va oferir la televisió pública del país a l’equador de la campanya. No entra en el cos a cos directe –li brollen les indirectes, que fins i tot poden ser més efectives en el subconscient de qui l’escolta– i ha trencat l’estigma que tradicionalment havia tingut Esquerra de ser únicament el partit de la rauxa. Ara, l’Esquerra de Junqueras i la vigatana Marta Rovira arribarà al Parlament amb una desbrossadora a la mà i una caixa d’eines a l’altre.
 
Junqueras vol ser l’avantguarda de l’independentisme. No disputarà el lideratge del moviment a Artur Mas –i ho va deixar clar en un míting a Vic, per molt que va congregar gairebé un miler de persones (960) al mateix recinte on el convergent n’havia encabit una mica més de mil fa uns dies. “No serem la crossa de ningú, sinó que estarem un pas endavant desbrossant el camí com hem fet durant anys”, va clamar mentre oferia a Mas sortir conjuntament el dia 26 de novembre, com a president i cap de l’oposició, a explicar al món el nou camí que emprèn Catalunya. De fet, a això de parlar en anglès l’Oriol hi està acostumat després d’uns anys passejant-se per Brussel·les, on ja va teixir bones relacions amb amics convergents. Estendrà la mà essent a l’oposició, però fins i tot no li importaria entrar en una coalició de govern –ara que Mas ja no té tant assegurada la majoria absoluta a les enquestes– si “CiU canvia les polítiques socials i econòmiques”. De fet, ofereix al president “una caixa d’eines” per triar i remenar entre les diverses solucions que proposa per reactivar el país: un impost sobre transmissions bancàries que donaria 900 milions d’euros, l’eurovinyeta (com a Suïssa i Eslovènia) que en reportaria 500 més o la recuperació de l’últim tram del 5% de l’impost de successions, que acabaria de completar les arques de la Generalitat amb més de 100 milions.
 
Tàcticament és hàbil. Per una banda, té clar que hi ha un votant nacionalista indecís, que veu amb bons ulls la moderació social del discurs d’ERC –Junqueras apel·la a empresaris, autònoms i treballadors, indiferentment– i li valora la responsabilitat amb què planteja la relació amb CiU en el flanc nacional –ell no ha fet sang de la campanya de El Mundo contra el president, i és d’agrair. Per altra banda, també sap el recel amb què molta gent observa la classe política, les estructures dels partits i els seus “aparelladors” –parafrasejant el bon amic Ramon Miravitllas. Però, ell i la seva companya Marta arriben al 25N verges i saben vendre-ho com la garantia d’una nova manera de procedir; per començar, ja han convençut a un col·lectiu Catalunya Sí, que els recolza institucionalment i des de la societat civil. “ERC és un partit generós que ha posat de cap de llista un xicot que fa un any i mig ni era militant”, va recordar a tothom. Ara falta que aquest xicot tingui des de la cadira a on l’assentarà les urnes la mateixa manera de fet, de poble, que té davant d’un faristol quan es posa a xerrar.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut