Epíleg: per què el centre-dreta esbufega?

Artur Mas no se n’ha sortit. Ni “majoria excepcional” ni un poble que camina junt amb el seu president. En aquest poble ni li agraden les majories absolutes ni els líders messiànics. En resum, a Artur Mas se li ha fet massa llarga la campanya, tot i guanyar les eleccions amb una còmoda diferència en relació al segon partit.
 
Per una banda, el líder convergent ha tingut massa entrebancs: l’incident de Barakaldo i la vaga del 14N durant la primera setmana van revifar el debat social; els esborranys barroers publicats per El Mundo, a la segona, van fer-lo jugar al contraatac quan havia navegat per aigües tranquil·les tota la precampanya, amb el permís de Josep Antoni Duran i Lleida que abans de l’esprint final havia estat un corcó cada vegada que volia quedar bé amb l’establishment madrileny. Llavors, ha callat però el mal ja està fet. Per altra banda, el perfil bíblic que va prendre la figura del president en l’inici d’aquesta –massa èpica i poc calvinista– pot haver contribuït a què l’electorat independentista indecís (CiU o ERC?) acabés abraçant un Junqueras que s’ha acabat trobant còmode en el discurs constructiu i còmplice amb CiU, però també crític amb les retallades. Junqueras, “el xicot de la caixa d’eines”, serà el soci lògic de Mas en el nou hemicicle.
 
La “majoria excepcional” queda lluny. CiU haurà de pactar si vol la presidència. Lliçó d’humilitat per aquell qui diu escoltar “la veu del poble”. Ara, president, caldrà dialogar molt. I, vist com ha anat l’escrutini, només queda fer un esbufec final i clamar un “podria haver estat pitjor”! Amb els resultats a la mà, sembla clar que aquella imatge que somiava Oriol Junqueras (ERC) de ser una “desbrossadora” per Artur Mas en el camí cap a la independència podrà ser possible, ara més que mai si el president no es fa enrere –el bloc nacional al Parlament quedarà més o menys com el 2010– i continua amb l’objectiu marcat des del començament.
 
Però, les retallades no perdonen. La majoria absoluta s’ha esfumat i alguns no dubtaran a titllar els resultats de CiU com un fracàs. Però, a l’altre banda de l’eix nacional, el PP tampoc pot tirar coets. Alicia Sánchez Camacho, tot i millorar resultats, ha d’entendre que el discurs de la por tampoc aporta i, per tant, tampoc pot capitalitzar tot el descontentament. Els ciutadans volen propostes i el PP no ha estat per la feina. El votant històric del PP és fidel, però el partit té poca capacitat per arribar a nous perfils. A més, la complicitat que s’ha demostrat entre els qui controlen les clavegueres de l’Estat i la Brunete mediàtica no ha millorat la imatge del Partit Popular; ans al contrari, que segurament ha tornat a posar en evidència la maquinària de l’Estat i ha ajudat a fer més fort el flux de votants cap a l’esquerra independentista, ERC i la nouvinguda CUP.