El passeig Morelos del centre de Monterrey bull d’activitat. És diumenge a la tarda i tot està obert. Botigues, restaurants, centres comercials… A molts d’ells, una televisió ben alta alerta que aquella tarda juguen els Tigres contra el Guadalajara. Tot i que la majoria de mexicans segueixen lligues europees, el futbol nacional també té molts seguidors. Sobretot a Monterrey, on Tigres i Rayados es juguen l’hegemonia permanent de l’imaginari col·lectiu de la ciutat. Morelos, i tota la Macroplaza –que s’estén entre les avingudes Ignacio Zaragoza i Juan Zuarzua, des del palau de Govern fins a la Catedral–, està tenyit de vianants que llueixen el groc-i-blau de Tigres o el blanc-i-blau marí de Rayados, equip que per cert estrenarà aviat un estadi nou de trinca.
Tot sembla tranquil, sobretot perquè no es percep violència visual entre aquells qui vesteixen colors oposats. Fins i tot, es mesclen amistosament entre els grups d’espectador que a peu de plaça aplaudeixen els clowns, qui no dubten mai a posar alguna broma futbolera en el seu repertori. De totes maneres, no tot són flors i violes. Mèxic és un país que fa anys que lluita contra la violència organitzada i que, en línies generals, el ciutadà està acostumat a conviure amb la por. Monterrey està farcit, de fet, de furgonetes de la Fuerza Civil, amb agents amb la metralladora calada i armilles antibales. Els recepcionistes d’hotels no aconsellen agafar els taxis verds i blancs que corren pels carrers, “ja que hi ha molts assassinats que s’han comés disparant des dels taxis”, em deien a l’hotel Camino Real, ubicat al municipi perifèric de San Pedro. Monterrey, juntament amb tota la seva perifèria, arriba fins als 10 milions d’habitants.
Vaig conèixer l’Alfonso Martínez de camí a l’aeroport. Era un dels xofers oficials de l’hotel. Viu en una família a cavall de Monterrey i la ciutat fronterera de McAllen, a Texas. “Jo prefereixo viure a Mèxic, els meus familiars als Estats Units estan en una gàbia, tot i que sigui d’or”, em deia. Però, afegia que “aquí la corrupció és a tot arreu, també n’hi ha en el futbol”. Resulta, segons ell, que “quan a Monterrey juguen Tigres contra Rayados les autoritats el declaren partit de màxim risc i, per evitar morts, moltes vegades parlen amb els clubs perquè pactin un empat”. “Pensa –afegia– que abans del partit el negoci ja el tenen fet, n’han venut els drets audiovisuals i les entrades, i no els surt a compte que al final hi hagi violència”. Corrupció enquistada, també a l’esport.
Des del mirador que hi ha al costat del Teatre de la Ciutat, en un dels extrems de la Macroplaza, es divisa una vista del Cerro de la Silla encantadora. Bucòlica, en cert punt: un parell de joves enamorats s’entortolliga en el vèrtex de l’espai. El Sol de mitja tarda, aprofitant el cel ben serè, permet dibuixar els dos pics de la muntanya, en forma de sella de muntar, perfectament resseguida a l’horitzó. “És el símbol natural de la ciutat”, m’explicava David Ribera, el primer taxista que vaig agafar en aterrar a Monterrey en motiu del TCI Conference 2014, el congrés internacional més importat de clústers. La ciutat és “la capital industrial de Mèxic i, per evitar que les empreses marxessin a causa del crim organitzat, fa un parell d’anys l’exercit i la marina van haver d’intervenir perquè la policia no era de fiar”, comentava. “Ara els oficials de la policia tenen carrera militar, i cada tres mesos els policies tenen inspeccions als comptes corrents per si han rebut cap suborn”, concloïa.
La vitalitat industrial de la ciutat es pot entendre amb xifres: Nuevo León, estat d’on és la capital Monterrey, té 11 clústers empresarials de primer nivell (agroalimentari, high-tech, nanotecologia, medicina…), que el govern dota anualment amb 150.000 dòlars com a mínim per a la seva gestió i s’aprofiten dels recursos intel·lectuals de les quatre grans universitats de l’estat, sobretot el Tecnológico de Monterrey i la Autónoma de Nuevo León. L’estat aporta el 7,5% del PIB federal de Mèxic, gràcies a una economia que també viu volgudament integrada amb la del sud dels Estats Units. “No obstant, el Mèxic innovador i el Mèxic tradicional col·lisionen avui; aquest és el gran repte del país”, es queixava Rolando Zubirán, secretari de Desenvolupament Econòmic de Nuevo León, en una de les intervencions del TCI Conference.
El llegat industrial té un permanent homenatge al Parc de la Fundidora, inaugurat el 2001. Aquest pulmó verd de la ciutat, espai d’oci i relaxació des de primera hora del matí, està dedicat a l’empresa Fierro y Acero de Monterrey SA, l’empresa emblema del desenvolupament industrial de la ciutat des de la seva creació al 1900 pels inversors Antonio Basagoiti, Eugenio Kelly, Vicente Ferrara i Leon Signorete, considerats “els visionaris” segons la placa que s’alça en el bell mig del parc. L’empresa va tancar el 1986 a causa de la mala administració que portava, la devaluació del peso i la nacionalització de l’acer, però avui s’han recuperat part dels seus edificis per a usos públics. L’Horno 3, l’actual museu de l’acer (2007), s’ha convertit en una de les ofertes culturals més importants, juntament amb els altres dos museus d’història que hi ha a la Macroplaza: el Museo de Historia Mexicana i el Museo del Noreste.
“Un espacio para todos”, resa un anunci a l’inici del parc. Aquest deu ser un dels pocs llocs clarament segurs de Monterrey. Els camins urbans serpentegen entre arbredes que tenen incorporades un fil musical: l’arpejat d’una guitarra espanyola ajuda a tots aquells qui cerquen moments de pau interior assentats als bancs, a l’ombra, en un dia assolellat que s’havia llevat amb 25 graus de temperatura. Al centre del parc hi ha una cursa benèfica des de primera hora, i més enllà, darrera de l’Horno 3, un grup de joves tonifiquen la musculatura a base de moviments sensuals a ritme de batchata; una jove de no més de vint anys s’estira a l’herba i deixa voleiar la cabellera mentre li fan fotografies pseudoprofessionals. Per uns moments, tothom s’oblida que fora del parc al barri de Garza Nieto, també conegut com “la Coyotera”, o a la Colonia Independencia –un a cada banda del riu Santa Caterina– encara es fa molt difícil la quotidianitat.
Fins i tot, el barri antic de Monterrey pateix. Darrera la Catedral –homenatge permanent a Joan Pau II, per quan va visitar la ciutat–, esguardat pel riu, conserva l’estètica colonial, construït a base d’edificis baixos de no més de dos pisos pintats amb tonalitats càlides, terroses, combinades amb els blaus i el blanc. Façanes, però, apagades i esquerdades, que traspuen poca vitalitat en el seu interior. Els cotxes circulen per uns carrers mal empedrats i les olors dures de la cuina tradicional mexicana impregnen l’ambient. Algunes taquerias s’ubiquen al costat dels pocs locals que s’han modernitzat constituint-se com a centres artístics alternatius: al carrer José Mariano Abasolo, la Madriguera es un dels més representatius, des de l’any 2010. Janeth Cuéllar i Memo Malo són artistes, i han volgut aportar el seu granet de sorra “generant valor pel disseny i l’art a través del comerç just, en un ambient de recreació, aprenentatge i convivència a l’abast de tots els veïns”. Així es defineixen, esperant que el seu projecte ajudi a reposicionar un barri avui vingut a menys. En els dos carrers paral·lels al que hi ha la Madriguera, els de Raymundo Jardón y Guillermo Prieto, el bullici senyala que s’hi ha instal·lat el mercat d’antiguitats: mobles noucentistes, ferralla reutilitzable, bijuteria barata o roba acolorida d’estètica índia estan disposats al llarg de les voreres, irregularment, entre parades humils i portals de les botigues. Tragí, curiosos turistes que no saben ubicar-se i escrutadors venedors que necessiten col·locar peces oxidades avui inútils per la majoria de ciutadans. Dia corrent, on tothom evita pensar més del compte però tothom para l’orella per si algun soroll estrany trenca la tensa quotidianitat.
Aquest article és una ampliació, en forma de crònica, del què ja s'exposa a L'Esportiu de Catalunya.
