Ens situem uns anys enrere, concretament al 1988, a la pre-temporada de l’equip de futbol del Mollerussa, en aquells moments a segona divisió A. Un tal Bojan, fitxatge estrella de l’entitat i considerat el millor jugador juvenil de la lliga iugoslava, tenia molèsties al taló d’ Aquil·les. Preocupat, va anar fins al Centre d’Atenció Primària de Mollerussa, on treballava la Maria Lluïsa. Un i l’altre es van anar coneixent a poc a poc. La relació es va anar consolidant degut a que Esteban Fradera, exjugador del Barça i en aquells moments del Sabadell, el lesionés i l’obligués a passar més temps al quiròfan. Al cap d’un any, el Bojan i la Maria Lluïsa es casen. I al cap de poc temps tenen un fill. Els registres del seu fill, que va voler ser futbolista com el seu pare, són increïbles. Després de superar la prova amb el Barça, en 2 anys puja pràcticament 6 categories. Bat tots els rècords al futbol base blaugrana fent centenars de gols per temporada, i tenint-ne un promig pràcticament de 3 a cada partit. Fa 10 dies, el nostre protagonista, va debutar amb gol amb la samarreta del primer equip del F.C.Barcelona.
Efectivament parlo de Bojan Krkic, un jugador de casa nostra, nascut un 28 d’agost de 1990, a Linyola, a Catalunya, a qui van posar el mateix nom que el pare. El dia després del debut a El Caire amb la primera plantilla del Barça, a casa els Krkic no es va parlar de futbol, sinó de com estava el pa amb tomàquet i quins deures havia de tenir llestos, un fet que denota quines són les seves arrels i la importància que li donen a les coses del dia a dia. El cap del Bojan, gràcies als seus pares, és molt a lloc i els sentiments i tradicions catalanes també. Només cal veure, per exemple, com cuida el català en qualsevol entrevista.
La Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes sempre ha respectat la decisió dels jugadors de triar una selecció o una altra (de fet ara el Bojan és a Bèlgica jugant l’Europeu Sub’17 amb la selecció espanyola), però treballa perquè, el més aviat possible, se’ls deixi escollir i es respectin els sentiments de cadascú. Independentment del que acabi decidint quan toqui, que és cosa seva, aquesta cara nova em fa reflexionar de nou sobre l’altíssim nivell de l’esport català però també sobre el dret legítim que tenim com a poble de participar en competicions esportives internacionals. Dret que ens neguen sistemàticament. És que tenen por de tenir menys èxits sense els jugadors catalans? És que no es poden imaginar perdre en un enfrontament directe? Tant a una pregunta com a l’altra la resposta és sí.
Ricky Rubio, a la Penya, n’és un altre exemple, per no parlar de la natació, amb la Gemma Mengual al capdavant, de l’handbol, o l’hoquei patins on el 95% dels jugadors de la selecció espanyola són catalans. Normalitzem les coses que ja som al segle XXI. Una nació, una selecció! o en el cas del Bojan: Una nació, un campió!
