Ara que la borsa avisa que pot petar i ara que s’apunten possibles canvis en la situació econòmica del país, al marge del fet que s’apropen unes eleccions i cal mirar-s’ho tot amb lupa, no és mal moment per recordar que ja fa anys que en els ambients esportius catalans, la principal preocupació són els diners amb els que fer front a pressupostos de por, tant si l’entitat és petita com gran. La pressió i la necessitat d’augmentar els pressupostos creades per les competicions existents han xocat amb l’augment del cost de la vida i un cert desinterès, no perquè sí, de les empreses catalanes, a esponsoritzar clubs i entitats amb necessitats creixents.
En general, els clubs no han viscut un augment notable dels associats, però en canvi, la competició s’ha tornat més exigent i el nombre de possibles espònsors ha disminuït. Un panorama difícil per a moltes juntes directives. Però les ganes i la imaginació i l’ajut de les institucions via les federacions esportives han ajudat a passar la tempesta o, millor dit, les tempestes successives. L’angoixa i les hores forçoses de dedicació extra de molts dirigents, però, no les esborra ningú. El futur, fins i tot el més immediat de tantes entitats esportives catalanes es viu amb un constant ai al cor.
I és que el fet que s’aguanti el tipus no treu que la realitat és crítica. El dèficit fiscal reconegut per tothom, per això l’Estat no publica les balances fiscals, entre Catalunya i Espanya, és evident que es nota en el dia a dia de l’esport català….i sense entrar en més detalls, l’exemple de clubs privats, com és el cas d’alguns de la lliga espanyola de handbol, alimentats molt directament pels ajuntaments respectius, Valladolid, Ciudad Real, i, en general, el bon viure de les entitats esportives espanyoles, es contradiu amb el patiment constant de les catalanes.
Veient com va tot, a ningú no se li escapa que el fet que la majoria de federacions espanyoles tinguin seu a Madrid, no ajuda a equilibrar la clara diferència quant a salut econòmica entre ells i nosaltres. Les aspiracions catalanes, fins i tot les més petites, són vistes amb un recel que els polítics espanyols no s’amaguen de transmetre als seus electors. I així es va fent la pilota més grossa: equilibrar la balança amb Catalunya pot estar mal vist i en sintonia el capital privat mesura molt l’esponsorització específica d’entitats catalanes, per més que s’hi reconeguin bones maneres i possibilitats esportives.
Davant de tot això, i si res no canvia, cal adonar-se que fora dels grans esports, la salut econòmica de les entitats esportives catalanes passarà cada cop més per no entrar i per no crear-se la necessitat de competir en lligues espanyoles que les discriminen, i per buscar camins més independents i per tant sostenibles. L’esport català, en sí mateix és prou ampli i fort per satisfer la necessitat de salut esportiva dels ciutadans, que això ha de ser l’esport essencialment, i per alimentar de passada unes seleccions pròpies que amb el reconeixement internacional a la butxaca, ben segur que atraurien un major interès, mai serà enorme, del capital que aquests dies descobreix al joc de la borsa els riscos d’allunyar-se de les realitats més properes.
Amb confiança, l’acabarem portant!
