Seguint amb l'anàlisi de la primera entrega de la problemàtica de la Plusvàlua Municipal, val la pena que parem atenció a l'afectació que aquesta situació d'inseguretat jurídica està afectant al més vulnerable de tots, el contribuent i, per extensió però en menor intensitat, a l'Administració.
La pròpia regulació que el legislador va preveure, en el seu moment, de l'IIVTNU ha estat criticada, curiosament, els darrers últims anys, uns anys de forta i intensa crisi econòmica que repercutit de manera notable en el valor dels immobles situació que no ha tingut la deguda correspondència amb la obligació tributària subsegüent.
Aquesta situació es deu al fet que les regles de determinació de la base imposable quantifiquen l'increment del valor del terreny en un 3% anual del valor cadastral del sòl, en qualsevol cas, amb independència que, durant aquest temps, s'hagi profuït un increment o un decrement d'aquest valor.
Resulta evident, per altra banda, que aquesta regulació conculca directament el principi constitucional de capacitat econòmica del contribuent i, en conseqüència, el Tribunal Constitucional ja ha admès a tràmit la qüestió d'inconstitucionalitat presentada per Jutjats d'allò contenciós-administratiu del territori denominat “comú” en matèria tributària.
Mentrestant, el contribuent resta sotmès a la loteria dels recursos contenciosos-administratius i resta sotmès al criteri interpretatiu de l'òrgan judicial. Tanmateix, cal reconèixer que a Catalunya existeixen exemples d'èxit que confirmen la resolució de l'Alt Tribunal.
La inseguretat jurídica però no és només del contribuent sinó també per les Administracions Locals i en diferents sentits:
1) Pressupostari. És molt raonable que, a dia d'avui, els Ajuntaments dubtin sobre si han de modificar la previsió d'ingressos continguda en el Pressupost aprovat el passat desembre, per què no tenen la certesa de poder exigir el IIVTNU durant els dotze mesos de l'any (Hi ha casos punyents, com l'Ajuntament de Madrid el qual té previst ingressar 644 milions d'euros al 2017, només per aquest impost).
A més, els Ajuntaments s'haurien de qüestionar si han de dotar un nou crèdit o no, per atendre les eventuals responsabilitats que es podrien derivar d'una nova sentència que declarés la inconstitucionalitat de la norma d'aplicació sense limitació d'efectes. Aquesta situació comportaria la obligació de retornar una part de l'impost ingressat (aproximadament un 29%) en els últims quatre anys (ja que la gestió habitual de l'impost és per autoliquidació) i seguint l'exemple de Madrid es tractaria d'una quantitat aproximada superior als 2.000 milions d'euros.
2) Gestió. Els Ajuntaments han de seguir liquidant conforme la normativa vigent, simplement per què hi estan obligats. No obstant, han de ser conscients que els contribuents els hi retrauran la seva conducta y recorreran la liquidació legítimament, el que comportarà soportar elevadíssims costos de gestió per aquest motiu, excepte aquells que la tinguin delegada a algun ens supramunicipal, que se'n lliuraran.
Tanmateix, això tindria una fàcil solució: habilitar una fase de prova pel contribuent en el procediment de gestió a efectes d'acreditar l'eventual decrement de valor, actuació dels Consistoris que resulta inviable pel principi de reserva de llei que impedeix als ens locals modificar allò previst a la LRHL, el qual només pren en consideració el valor cadastral del sòl.
3) Revisió. Els recursos potestatius de reposició plantejats en seu administrativa s'haurien de resoldre conforme a Dret, aplicant la LRHL, però seria raonable el fet de suposar que aquestes resolucions seran posteriorment anulades pels òrgans jurisdiccionals. Per tant, sería desitjable que en fase de revisió poguessin anticipar la solució jurídica que previsiblement prendran els òrgans judicials, però resultaria il·legal per què la LRHL només preveu la possibilitat de quantificar l'impost mitjançant l'aplicació d'un percentatge al valor cadastral del sòl en el moment de la transmissió.
L'única alternativa raonable és retrassar al màxim la resolució del recurs de reposició amb la confiança que, en aquest lapsus de temps, es pronunciï el Tribunal Constitucional sobre la constitucionalitat de la LRHL.
.
