Darrerament, hem tingut coneixement de la Sentència del Tribunal Constitucional (STC 16 de febrer de 2017), la qual declara anticonstitucionals i, per tant, nuls, els articles 1, 4 i 7.4 de la Norma Foral 16/1989, de 5 de juliol, de l'impost sobre l'Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana del Territori Històric de Guipúscoa.
Tanmateix, en alguns mitjans de comunicació es propugnava y es posava de manifesta la fi de la inseguretat jurídica que els darrers mesos i anys planejava sobre diferents aspectes d'aplicació d'aquest impost local tan important. Tanmateix, a partir d'un estudi minuciós de la sentència de l'Alt Tribunal ens podem adonar que la inseguretat jurídica no podria ser més gran. Aquesta afirmació es pot sustentar per diferents motius:
1.- La sentència només resol la qüestió d'inconstitucionalitat proomguda pel Jutjat d'allò contenciós-administratiu nº 3 de Donostia i exclusivament sobre els tres articles referenciants anteriorment. En conseqüencia, el seu abast només té efectes en aquest Territori Històric d'Espanya, res fa pensar que això desplegui efectes en el territori denominat “comú”.
2.- La interlocutòria que va plantejar la qüestió de inconstitucionalitat va pretendre, encertadament, que l'enjudiciament s'estengués al Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel qual s'aprova la Llei Reguladora de les Hisendes Locals (articles 107 i 110, d'ara endavant LRHL) i que impera en el territori denominat “comú”, però el tribunal va inadmetre aquesta pretensió per no ser d'aplicació directa al procediment seguit pel JCA nº 3 de Donostia.
3.- El fet que es reinterpreti la norma foral ens aboca inevitablement a entendre que la LRHL, també hauria de ser suspesa, donada la identitat entre ambdues normes, element que ens aboca, humilment, a pensar que el Tribunal Constitucional resoldrà de la mateixa manera en el cas que es planteji una qüestió d'inconstitucionalitat sobre els articles 107 i 110 de la LRHL.
4.- La sentència destaca un element que no és menor, en cap cas. La normativa actual de la Plusvàlua Municipal (IIVTNU), no recull el procediment idoni ni la possibilitat que el subjecte obligat pugui provar en el procediment d'autoliquidació de l'impost que no ha existit l'increment de valor que conforma el propi fet imposable del tribut. Aquesta resulta ser una gran incertesa, malgrat la sentència.
5.- No es coneixen la limitació dels efectes, per tant, es permet aplicar el Fallo a totes les situacions que han esdevingut fermes. En conseqüència, tots aquells municipis que gestionin l'impost amb autoliquidació, els contribuents tindrien dret a instar l'eventual rectificació d'autoliquidacions dels últims quatre anys, mitjançant un procediment de devolució d'ingressos indeguts.
La sentència marca un exquisit precedent però no resol la situació jurídica dels contribuents que mereixen una solució per part de l'Estat, una modificació normativa a la llum de la sentència, que erradiqui les injustícies viscudes per haver de pagar un impost que grava un increment de valor clarament inexistent, sobretot en el període 2007-2016 on l'explosió de la bombolla inmobiliària evidenciada no només la falta d'increment sinó la important devaluació de valors.
