Tal i com estava previst, avui el Tribunal Constitucional ha acordat per unanimitat dels seus membres la inconstitucionalitat de l'article 107.1, 107.2.a) i 110.4 del text refós de la llei reguladora de les hisendes locals, aprovat pel Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març.
Segons la sentència, l'Impost sobre l'Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana vulnera el principi constitucional de capacitat econòmica de l'obligat tributari en la mesura que no es vincula necessàriament a l'existència d'un increment real del valor del bé, “sinó a la simple titularitat del terreny duran un període de temps”.
Aquesta nova sentència es limita a reiterar la doctrina establerta pel Tribunal a les sentències 26/2017 i 37/2017, referides, respectivament, a l'establiment d'aquest impost als territoris històrics de Guipúscoa i Àlava. En aquestes sentències, el Tribunal arriba a la conclusió que l'establiment d'impostos que gravin l'increment del valor dels terrenys urbans és constitucionalment admissible sempre que es respecti el principi de capacitat econòmica (article 31.1 CE). Tanmateix, senyala que per a protegir aquest principi l'impost no pot gravar actes o fets que “no siguin exponents d'una riquesa real o potencial”.
L'objecte de l'impost regulat per la norma estatal, segons el Tribunal, és l'increment que hagin pogut experimentar els terrenys durant un interval de temps; no obstant, el gravamen no es vincula necessàriament a l'existència d'aquest increment, sinó a la “simple titularitat del terreny durant un període de temps computable entre un (mínim) i vint anys (màxim).
El simple fet de ser titular d'un terreny de naturalesa urbana durant un període de temps implica necessàriament el pagament de l'impost, també quan l'increment del terreny realment no es produeixi o, inclús, quan el que es dona és un decrement (algunes vegades realment significatiu). Aquesta circumstància impedeix al ciutadà complir amb la seva obligació de contribuir “d'acord amb la seva capacitat econòmica”.
Per tots aquests motius, el Tribunal declara la inconstitucionalitat i nul·litat dels articles 107,1, 107.2.a) i 110.4 de la llei qüestionada però només en la mesura que el legislador no ha previst excloure del tribut (no subjecció) les situacions inexpressives de capacitat econòmica per inexistència d'increment de valor.
