La primavera i l’estiu de 1992 el riu que passa per sota el majestuós pont de Mehmed Paša Sokolović, el Drina, conegut arreu pels seus tons turqueses i clars, es tenyí de vermell, el roig de la sang dels qui al llarg del seu recorregut foren brutalment assassinats; un roig que volia fer desaparèixer el verd islàmic del nord-est de Bòsnia.
Després de la declaració d’independència de Bòsnia i Hercegovina, contra la qual s’alçaren la majoria de serbis del país, la zona fronterera amb Sèrbia quedà administrativament sota la nova República Srpska i es veié immediatament immersa en el conflicte armat. Amb els primers atacs, molts bosníacs (bosnis musulmans) s’havien concentrat a Goražde, però quan s’establí l’exèrcit federal iugoslau (JNA) i aquest assegurà que no hi havia perill, molts van retornar a Višegrad. L’exèrcit anihilà la precària resistència bòsnia a la central hidroelèctrica i obligà tots els musulmans a entregar les armes, a la vegada que la comunitat sèrbia constituïa el poder polític i militar del poble sense la seva participació.
Višegrad és en un punt important de comunicació entre Bòsnia i Sèrbia. Situada a uns quinze quilòmetres de la frontera, és un dels pocs punts on les profundes gorges del Drina s’eixamplen i permeten la travessa del riu, tradicionalment, per la famosa construcció la història de la qual novel·là Ivo Andrić, però actualment per un altre pont, més útil però mancat de bellesa i misticisme. El poble també és important per la presa, que controla, tres quilòmetres riu amunt, els recursos energètics i el cabal de l’aigua. La població comptava, abans de la guerra, amb uns 20.000 habitants, el 63% dels quals eren bosníacs, una mica més del doble que el total de serbis. Les comunitats tenien una convivència pacífica i rica en col·laboracions econòmiques, culturals i socials; les institucions i poders públics comptaven amb una participació pràcticament igual per part de les dues ètnies, excepte l’Exèrcit Federal, on, com a tota Iugoslàvia, la majoria d’oficials eren serbis.
Després de l’establiment del JNA i del retorn de part dels refugiats, el maig de 1992 s’inicià amb rigorosa precisió l’estratègia de la neteja ètnica: s’expulsà els musulmans dels càrrecs públics i se’ls acomiadà dels seus llocs de treball, els requisaren els seus béns, es feren desaparèixer els líders polítics, religiosos i intel·lectuals (pràctica coneguda com a eliticidi), es destruïren propietats i mesquites, es pressionà els habitants dispersos per concentrar-los a les poblacions més grans…
El 19 de maig el JNA es retirà oficialment de Višegrad advertint els musulmans que ja no hi estaven segurs. Entre els mesos de maig i agost, unes 3.000 persones foren assassinades amb l’únic i clar propòsit d’acabar amb tots aquells qui no fossin serbis. Policia local, grups paramilitars i exèrcit serbobosni amb el suport del JNA practicaren la violència, el crim, la tortura, la detenció arbitrària, la deportació i la violació dels seus propis veïns, de manera freda i calculada. La majoria de musulmans que no van ser directament assassinats, foren primer empresonats en camps de concentració situats a les barraques militars de Uzamnica o a l’hotel Vilina Vlas, convertit en bordell. Ens els camps es sotmeté els presoners a humiliacions i a tortures físiques, psicològiques i sexuals; també s’usaren presoners com a esclaus per a treballs agraris, en terrenys comunitaris o particulars. A voltes, persones que eren deportades de manera inhumana en camions i autobusos eren parats durant el trajecte per a ser víctimes d’assassinats selectius dels quals familiars i amics n’eren impotents testimonis.
Les brutalitats es cometeren arreu, però un punt especialment predilecte fou l’històric pont. Potser serviren d’inspiració els horrors documentats per Andrić a Un pont sobre el Drina, de quan, sota l’imperi Otomà, s’estacaven els caps dels rebels serbis al seu ampit. En el mateix lloc on cent anys abans els líders religiosos de Višegrad, esperant conjuntament l’enviat austrohongarès “es miraren i de mutu acord s’assegueren a la part descoberta del banc de pedra.”, nit rere nit, aquella primavera del primer any de guerra, camions plens de presoners –la majoria civils: homes, dones i infants, des dels dos dies de vida als 80 anys– xafaven el blanc empedrat per, quan marxaven, deixar-lo brut de sang, roig com el riu. Els mètodes preferits eren el degollament o el tret al cap per després llençar el cos a l’aigua o primer precipitar els presoners per tot seguit disparar-los; els qui –per miracle– aconseguiren fugir pel riu han pogut explicar unes violències que no planejaven deixar cap supervivent.
Qui en aquells dies de terror i barbaritats veié el Drina al llarg dels seu recorregut –Foća, Goražde, Višegrad, Žepa, Bratunac, Zvornik– el recorda com un riu vermell, un riu de sang, on cada dia hi flotaven desenes de cossos, que eren rescatats com es podia, sota el perill de bombardejos i franctiradors, per donar-los un enterrament digne.
Un altre indret d’horror fou el camp-bordell de Vilina Vlas. Aquest antic hotel-spa, construït en unes fonts termals trobades, justament, durant la construcció del pont al segle XVI, fou reconvertit durant unes setmanes en un centre dedicat a la violació. D’una forma sistematitzada i massiva, noies a partir dels 14 anys triades curosament eren portades a les fosques habitacions del gegantí edifici per a patir violències sexuals i físiques dels soldats serbobosnis, en el que en principi era una tàctica per a la continuïtat de la sang txètnica. La violència i la pressió exercida sobre les dones eren tan grans que moltes perderen la raó i se suïcidaren; la majoria de supervivents foren assassinades.
El camp tancà al cap de poc temps, quan internacionalment se’n conegué l’existència. El seu director, Dusko Andrić, però, no ha estat mai encausat per cap tribunal i viu retirat a Višegrad. Actualment l’hotel ha reobert les seves portes i rep visites de turistes ignorants –o conscientment indiferents a la seva cruel història– atrets per les seves reconegudes cures termals. Jo mateix hi vaig fer estada, per casualitat i absolutament aliè als esdeveniments allà ocorreguts. Ara, coneixedor dels fets, els borrosos records d’un lloc que en aquell moment ja vaig trobar inhòspit, tenebrós i trist són encara més confusos, coberts per un tel de vergonya pel fet d’haver estat en un indret així sense ser conscient dels macabres secrets que m’amagava l’habitació.
Pel genocidi de Višegrad han estat processats vuit serbis, el cap dels quals fou Milan Lukić, potser qui més assassinats directes cometé durant la guerra. Carnisser abans del conflicte, comandà el grup paramilitar “Àguiles Blanques” (també conegut com a “Venjadors”) i mostrà una verdadera obsessió per “netejar” Višegrad. A ell tot sol se li atribueixen més de 150 morts amb arma de foc, arma blanca, tortura fins a la mort, incineració en vida… Se’l podia veure encapçalant els combois criminals, conduint un Volkswagen Passat que havia robat a un bosni que ell mateix havia matat. En dues ocasions, va tancar més de 70 persones en una casa per després llençar-hi granades i calar-hi foc. Fou també un dels responsables del camp-bordell de Vilina Vlas, on va practicar regularment la violació i el posterior assassinat de les víctimes, a més de tenir-hi la base d’operacions.
No fou detingut fins el 2005 a l’Argentina. En el judici davant el Tribunal Penal Internacional per l’Antiga Iugoslàvia, en el qual es va declarar innocent, va ser condemnat a cadena perpètua per crims contra la humanitat i de guerra. La no inclusió dels crims sexuals en la causa contra Milan Lukić, al·legant falta de temps, deixa aquests crims encara impunes, fet que indignà les associacions de defensa dels drets humans, com l’Associació de Dones Víctimes de la Guerra o Amnistia Internacional.
Actualment Višegrad és un municipi on, com la majoria dels pobles de la República Srpska, pràcticament no viuen musulmans: amb prou feines se n’hi compten 200 entre els poc més de 10.000 habitants que s’estima que té el poble. Els bosníacs, temerosos de tornar als escenaris dels seus pitjors records, de conviure amb els seus botxins, de trepitjar una terra que encara amaga familiars seus, veuen amb incertesa el seu futur en els territoris nord-orientals i tenen poques esperances de retorn, del qual “ja és massa tard per parlar-ne”, afirma Hikmet, editor del bloc Višegrad Genocide.
El pont, reconstruït després de la destrucció patida durant la guerra, fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2007 i es projecta com un futur centre de turisme estival, estructurat al voltant del Drina, però en el qual encara hi ha molta feina pendent.
Tot i essent coneixedor d’històries de tragèdia i fraternitat com la de Višegrad, recollida en l’excelent obra d’Ivo Andrić, sembla que l’home es resisteix a humanitzar-se. I malgrat tot les paraules de l’escriptor continuaran sent vàlides arreu d’aquí molts anys: “les generacions se succeïen al voltant el pont, però el pont s’espolsava, com si fos pols, les empremptes que havien deixat els capricis o les necessitats dels homes, i continuava després de tot, idèntic i inalterable.”
Llegiu la primera part: Višegrad, un pont sobre el Drina (I)
