La consellera Clara Ponsatí ha assenyalat en una entrevista a Vilaweb (1-6-2018) que el moviment per la independència ha perdut credibilitat per l’absència d’una estratègia clara posterior al referèndum i la proclamació de la República. Ponsatí és especialista en teoria dels jocs, una branca de les matemàtiques que no té res de lúdica, que ajuda a pensar amb rigor el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya. Aquesta perspectiva la porta a lamentar que Puigdemont no vagi ser investit per la negativa del President del Parlament, i, també, els posteriors intents fallits d’investidura de Sànchez i Turull, el nomenament no reeixits dels consellers a la presó o l’exili. “Cada vegada que volíem pujar un esglaó i després retrocedíem, era un esglaó de credibilitat que perdíem”.
Clara Ponsatí reclama una estratègia que no sigui acceptar que no podem fer res més sinó administrar l’autonomia i esperar temps millors. Entén que aquesta és la perspectiva d’ERC i de PDcat. En un article anterior vaig assenyalar aquest era el pla de la ponència presentada a la Conferència Nacional d’Esquerra de finals de mes; tanmateix em consta que hi haurà esmenes. Aquest plantejament no portarà mai a la República. La consellera expressa amb cruesa la seva desconfiança en el derrotisme: “Vas fer un referèndum, però vas ser incapaç de resistir i t’han fotut una pallissa. Deixem-nos d’històries. Hem perdut, tornem a casa, fem veure que no ha passat res i demanem perdó”. Aquesta no és la seva estratègia però no en formula cap d’alternativa, excepte candidatures unitàries per a cadascuna de les eleccions vinents.
En aquest blog he defensat un canvi de perspectiva: tot el procés des de la consulta del 9-N de 2014 fins a la proclamació unilateral de la República ha estat un moviment de desobediència civil i no una acció insurreccional. Aquesta darrera tindria la finalitat de doblegar per la força a l’Estat espanyol, mentre que la resistència no-violenta ha intentat aguditzar les contradiccions de l’Estat al negar drets fonamentals. I ho ha aconseguit amb una repercussió interna i internacional extraordinària. Reconèixer la marxa vers la república com un moviment de resistència no-violenta és el primer pas per establir una estratègia clara de cara als seus protagonistes, de cara als poders espanyols i de cara la comunitat internacional.
El procés de la desobediència civil obliga a establir l’horitzó final diferent d’una desconnexió unilateral inspirada en el model dels països bàltics. Aquests eren repúbliques amb tots els poders excepte l’exèrcit, la diplomàcia i la moneda i estaven controlades mitjançant el Partit Comunista de la URSS, que va perdre el seu domini amb les primeres eleccions lliures. No és el cas de Catalunya que només és una comunitat autònoma com Kosovo.
En la nova estratègia l’objectiu del moviment per la República ha de ser forçar el Regne d’Espanya a unes negociacions com les que van portar als acords a Irlanda del Nord, als pactes entre l’African National Congrés i el govern de l’apartheid de Sudàfrica o entre el govern i la guerrilla de Colòmbia. Per assolir aquest objectiu cal mantenir la credibilitat que prové de la resiliència demostrada pel poble català i per la capacitat de mantenir la insubmissió i de modular-ne la intensitat, fins que el Regne d’Espanya s'avingui a negociar l’exercici del dret a l’autodeterminació. Aquest s’hi resistirà a mort i només s’hi resignarà per la situació internacional. Novament aquí entra en acció la nostra credibilitat: no podem donar sensació ni de feblesa, ni de desorientació, ni de divisió. Perquè els governs europeus no pressionaran l’Estat espanyol si a les seves infraccions dels principis democràtics no s’hi suma el temor a una desestabilització aguda de la quarta economia de la zona euro.
L’accés al poder de Pedro Sánchez no conduirà a unes autèntiques negociacions, però pot escurçar-ne els temps. El nou president espanyol no serà el Tony Blair que va fer possible la pau a Irlanda del Nord. Encara no hi ha a Espanya una opinió pública preparada per a reconèixer el dret de Catalunya a la separació. Podem passar de la rotunda negativa de Margaret Tatcher a les negociacions amb els republicans irlandesos a l’actitud desconcertada del seu successor John Major. En aquest sentit al debat de la setmana passada Pedro Sánchez va reconèixer que Catalunya es regeix per un Estatut que no és el que van votar els seus ciutadans. És un dels primers punts que el President de la Generalitat li hauria de plantejar quan s’entrevistin.
Abans d’iniciar les converses cal definir-ne l’estratègia i el marc general per posar final a la desobediència civil. Nelson Mandela va establir una persona un vot al marge de la seva raça, com a principi irrenunciable de la pau. A Irlanda del Nord el consentiment dels seus ciutadans d’Irlanda del Nord va ser el fonament dels Acords de Divendres Sant. En el nostre cas el principi irrenunciable és l’exercici de l’autodeterminació mitjançant eleccions constituents o un nou referèndum. Es pot fer a partir de l’article 10.2. de la Constitució espanyola que estableix que les normes relatives als drets fonamentals s’interpretaran d’acord amb els tractats internacionals signats pel Regne d’Espanya. Acceptat aquest punt nuclear la resta serà fàcil.
La majoria independentista no pot participar en una reforma constitucional espanyola, ni en la redacció d’un nou Estatut. El PSC-PSOE ha de tenir clar que no arribarem a un acord primer al Parlament per després negociar-lo al Congrés de Diputats. Aquest procediment ja va fracassar. A Madrid els partits espanyols poden elaborar una disposició addicional a la Constitució en els termes que ha presentat el Cercle d’Economia. Aquesta proposta es pot posar a votació en un referèndum d’autodeterminació al costat de la independència i de l’opció de l’Estatut retallat vigent si PP i Ciutadans la defensen. La credibilitat guanyada amb els fets d’octubre i els presos i exiliats ha de deixar clar a les institucions espanyoles i europees que la desobediència civil no cessarà fins que l’opció de la independència no sigui votada de manera vinculant pels ciutadans de Catalunya.
